Sols

L'aroma del capvespre a Positano
s'allarga en un darrer sospir, la llum
minvant amara en el batec del cor
i en el decés et fas present i viu
a l'horitzó curull de veles blanques.

Viatges, mudes pells, mobles, colors,
tens pressa per refer, de nou, retrats
i màscares fidels al traç del mot
per on comença aquest poema, i saps
que sols és cert allò que s'ha perdut.

Baixant la tija sura el crit estèril
i burxa la paraula com la llum,
vessant els solcs que deixen les espines,
tant si, ben lluny d'on ets, fossis en mi
trencant el rumb d'un ample nord absurd,
intacte de blanquíssimes genives.
El cel davalla i va filtrant assaigs
minvants sota les branques dels fanals,
també en diuen tardor, a petits glops.

S'entela el vidre entossudit a escriure
els noms de sal i van topant com crestes
arrissades els còdols que hem llançat
al mar. Jugàvem, tot fent-los surar.

Aromar

Del fràgil equilibri del jardí
n'he après desig de branques arranades
que perfumen els bassiots de sang,
i van deixant polsim de lletres molles
quan tempto de cercar la teva flor.