Mirant amb ulls d’ahir, com qui no sent
ressons d’allò que mai no és dit, somrius,
i no esdevé cap risc en el teu ordre.
Abans, potser, demà... només són formes
que has deixat en el jardí del temps
i no et fan mal, només dolor de ventre.
Tot sembla contemplar-se a si mateix
i no et confon la ingenuïtat fingida
a cada intent de curullar la copa
buida que a ningú has ofert d’omplir.
La forma viva del teu somni encès
tant sols flirteja amb el gest dels altres.
