De cada tanca hi pengem rètols clars
i a cada fita es van clavant estaques.
Servant el que per força s'ha perdut,
sorgeix el furt constant de les imatges.
Un arbre es torç i assaja perspectives
dins un estoig de fusta i les arrels
travessen el llindar, sent mutilades.
2 comentaris:
"Servant el que per força s'ha perdut,/
sorgeix el furt constant de les imatges": la poesia sol tenir l'origen en aquesta pèrdua, cada poema és un rètol o estaca. Les arrels que travessen el llindar serien aquest passat que torna en el poema. L'estoig de fusta és allò en què s'ha convertit l'arbre amb el temps.
M'agrada molt. Si no et sap greu el penjaré al meu segon bloc. Gràcies per seguir-me!
Per descomptat Helena.
M'agraden els ulls amb el quals fibles pels racons d'aquest poema. Afegiria, també, que les arrels són brescades per la mateixa matèria.
Gràcies pel teu comentari, i per llegir-me.
Publica un comentari a l'entrada