Adéu-siau fragments de llum al port,
del nostre temps defugen illes d’or
als vents de tramuntana i de gregal,
les ones guaiten els tresors que deix
amb tu, i bressant un somni persistent,
també volen morir en colpejar
les seves dunes, calc del teu contorn.
Bocins de lluna i tant d’amor perfan
la veu i sembla obscè tot mot que bull
i amb què t’invoc la pluja que no has vist,
i els versos que no escric i saps que enyor.
1 comentari:
Fermí. Sóc una mica tonta i no sé enviar això. Em sembla que ho he fet dos vegades per error.
En tot cas. He vist ara el que has escrit sobre Jesús. Ho sento molt. Espero que ho puguis superar i tirar endevant. No sé com estàs arà de creure en el més enllà, però et puc assegurar que ara ell és molt més feliç del que hagi pogut ser aquí. Jo sé que el mal és el buit que queda. La meva mare va morir en novembre de 2010. El dolent de la mort és que el que no s'ha fet ni s'ha dit, ja no es pot fer ni dir. És el buit.
Un petó. Maria José
Publica un comentari a l'entrada