Quin greu perfum de tu si em deixo perdre
al vell jardí d'aquest diàleg nou
entre el silenci que dibuixa el temps.
D'atzar, com un presagi, minva el vent
i fa caure l'instant d'aquella espurna
que viu intensament i no perdura.
A cada mot, del cert, li vaig guanyant
espais a la penombra, vora el foc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada