No es pon la llum com el record del sol
abans no ser la nit únic pretext
per replegar les ales i la pensa.
Potser són els ocells que sense joia
encara piulen ajaçant-se al niu
com una pluja mansa de paraules,
desendreçada, ells saben volar
sabent-se un no-encara dins el bec,
abans no ser poema
ni un jo immediat.
Afortunat qui riu en recordar
ressons de músiques i versos clars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada