L'any finia d'últims glops als peus d'Agripa,
com tel boirós de llum lliscant pel Tíber.
Tronaven bells colors a les finestres,
batent al rostre obert les amples ribes.
Records com punys que esperen al calaix
entre barrets, ombrel·les i nous mapes.
Destins de vent i de fugida encesa
com sacrifici ofert a la rutina.
Jamai serà el record tan dolç d'absència.
Som arbres nus cercant la primavera.