No hi ha paraules sense solta, hi ha sentiments que ens mostren veritats.

Hi ha la carn que ens mostra les espines quant la muralla hem esfondrat.

Ei!,

que no he callat,
i sí tocat
com al paper
joc de vaixells.
Fins quan somric
un gest de tu
em deixa mat
com als escacs.
I no s’hi val
deixar callar
ni un sol atzar
que vol de tu
com si una entranya.
Més no en tinc dits
per al taulell
si escolto amor
a les cançons,
i és so llunyà
a l’infinit
d’aquesta nit.
De bat a bat
surto al balcó
per ensumar-te.

L'àmbit del blanc

Primera nit tancada de l'estiu,
encara dèbil com un full que esper
torni a la pau la música callada.
Com altres cops serà l'intent efímer,
ni dels records que esclaten al cervell
els dits saben trobar ham ni carnada.
L'ànsia que retalla el temps confon
la nit i el jorn i els límits que coneixen
les paraules absurds i adés banals.

Centrífug

Mirant amb ulls d’ahir, com qui no sent
ressons d’allò que mai no és dit, somrius,
i no esdevé cap risc en el teu ordre.
Abans, potser, demà... només són formes
que has deixat en el jardí del temps
i no et fan mal, només dolor de ventre.
Tot sembla contemplar-se a si mateix
i no et confon la ingenuïtat fingida
a cada intent de curullar la copa
buida que a ningú has ofert d’omplir.
La forma viva del teu somni encès
tant sols flirteja amb el gest dels altres.

Les veus

Potser no entens, tot just albires fum,
com si una síl·laba et pogués respondre
i no explicar-te el desconcert del nu,
però és com dir que el foc s'apaga amb aigua,
sentir que no existeix amagatall
darrere els mots on saps el cos no mana.
Tot sol no plany, i tanmateix un pes
bregat imita la sintaxi fosca
quan tiben els desitjos de la ment.

Volent-te foc

Volent-te foc el fred assaja nus
i veus brostar les fulles que ningú
no ha trepitjat encara, com al mar,
mai no roman a l’aigua l’esquelet
de les onades. Fuig veloç el temps
malgrat la llum final a l’horitzó,
un sempitern capvespre de bombeta
incandescent que et glaça la mirada.

Encara avui

A la prudent distància en que es mira
el llenç d'un quadre inacabat, somric,
talment ho feies tu sota l'oxigen
de la màscara, i era doncs pintàvem
l'urpa dels horitzons i tots els cels
vermells que no veuríem mai més junts,
i dèiem barques al Pireu i els temples
dessota el Nil i el mapa dels carrers
a Eminönü, pintant de blanc impur
l'angoixa de l'espera fossa en nit.
Ja veus, encara avui aprenc  a escriure't,
quan el desig, sens mots, sap dir-ho tot.

Ubèrrim

Desperta el vol erràtic d'orenetes 
la boira d'un antic poema, car,

ara no t'inquieta allò que avancen 

els auguris, perquè, no res marfon

l'espora de les teves coses, no,
en aquest aire tan fecund parlem,
i ens sap l'alè a cobejada flor, si,
que ens acarona inexhauribles ritmes.