Nuesa

Què fosca és la pell quan el record
d'un últim bes encara vol cremar
com una espelma nova. Era de nit,
quan la quietud imita el moviment
dels animals del vespre, era de nit,
segur, creiem morir a cada intent
on l'herba de la sang creix invisible.

A poc a poc

Escriure a poc a poc
davant el teu paisatge,
commoure ossos, pell,
no témer altra cosa
que escriure poc a poc,
sentir els mots amb mi
i amb tu, allunyant l'oblit
que empetiteix les coses.

No-encara

No es pon la llum com el record del sol
abans no ser la nit únic pretext
per replegar les ales i la pensa.
Potser són els ocells que sense joia
encara piulen ajaçant-se al niu
com una pluja mansa de paraules,
desendreçada, ells saben volar
sabent-se un no-encara dins el bec,
abans no ser poema
ni un jo immediat.
Afortunat qui riu en recordar
ressons de músiques i versos clars.