Caminàrem ahir sense saber
del breu destí que als peus ens crema dens,
sense saber de tant espai al cor
que encara sura als ulls, sense saber
que sota el cel no hi ha cap terra ferma,
que a cada pas podem trobar un pou,
o bé un solar endormiscat de runa.
2 comentaris:
No ho havia pensat mai així, que el que en diem "tocar de peus a terra" no existeix, de fet.
Car de vegades aquest trepig confús és breu, com el camí de la nuesa al vestit que ens amortalla.
Gràcies Helena.
Publica un comentari a l'entrada