Encara avui

A la prudent distància en que es mira
el llenç d'un quadre inacabat, somric,
talment ho feies tu sota l'oxigen
de la màscara, i era doncs pintàvem
l'urpa dels horitzons i tots els cels
vermells que no veuríem mai més junts,
i dèiem barques al Pireu i els temples
dessota el Nil i el mapa dels carrers
a Eminönü, pintant de blanc impur
l'angoixa de l'espera fossa en nit.
Ja veus, encara avui aprenc  a escriure't,
quan el desig, sens mots, sap dir-ho tot.

Ubèrrim

Desperta el vol erràtic d'orenetes 
la boira d'un antic poema, car,

ara no t'inquieta allò que avancen 

els auguris, perquè, no res marfon

l'espora de les teves coses, no,
en aquest aire tan fecund parlem,
i ens sap l'alè a cobejada flor, si,
que ens acarona inexhauribles ritmes.

Quantes vegades

Teníem set, el mar semblava prou
nedar-lo i satisfer totes les fites.
Com un mol·lusc  que es deixa mossegar,
no vèiem que després del regalim
orgànic ens sagnava alguna dent.
Sembla un camí molt fàcil el desig,
ara ens costa pronunciar un nom
amb la mateixa boca, sense closca.

Rastres

De  molt a poc, aquesta és la mesura
d’un temps que passa lent i el seu sadoll
revifa la paraula i el ressò
de la mateixa plana entossudida
a no girar i que ens retalla el vent
dels dies clars amb l’aire saturat
de salabror ,com si aquest riu de mots
desemboqués en pluja invisible
a la tristor freàtica del mar.

Saber-te

Habiten dins la ment i d'aquest llibre
obert, les restes seques d'una planta
que avui torna a enlairar la teva flaire.
Morí aviat la flor, mai no ho farà
la folla ressonança que avui lluu.