Quantes vegades

Teníem set, el mar semblava prou
nedar-lo i satisfer totes les fites.
Com un mol·lusc  que es deixa mossegar,
no vèiem que després del regalim
orgànic ens sagnava alguna dent.
Sembla un camí molt fàcil el desig,
ara ens costa pronunciar un nom
amb la mateixa boca, sense closca.

Rastres

De  molt a poc, aquesta és la mesura
d’un temps que passa lent i el seu sadoll
revifa la paraula i el ressò
de la mateixa plana entossudida
a no girar i que ens retalla el vent
dels dies clars amb l’aire saturat
de salabror ,com si aquest riu de mots
desemboqués en pluja invisible
a la tristor freàtica del mar.

Saber-te

Habiten dins la ment i d'aquest llibre
obert, les restes seques d'una planta
que avui torna a enlairar la teva flaire.
Morí aviat la flor, mai no ho farà
la folla ressonança que avui lluu.

No ens adonem de l'ombra de les busques
que va ratllant l'espai que ara ens acull
sinó el miratge de les hores foses
d'un món re-disfressat d'absurd tafur.
Som molts, i amb ser-hi ja ni ha prou,
omplim rambles i fires amb ulls clucs,
ensibornats encara podem viure,
però no es troba el que cerquem enlloc.

Prismes

Em mira la mirada i la paraula
passa enllà la superfície plana,
ençà el mirall el meu silenci brama
i som distints, un altre i jo, els mots
no dits i tu, cercant els sons dellà,
tímida llum que cap penombra apaga.

Final de trajecte

En veure món el fred es va esborrant
dels mapes, les fronteres són excés
de buit, de qui com tu, tot ho ha perdut
en despullar-se a l'altra riba, lluny.
Avances tot cercant bocins de goig
entre els carreus on han quedat gravats
altres miratges, creix l'estranya set
que et va desendreçant noves marees.
Crepita l'eco dels carrers sabuts
d'adolescent però el perfum de mar
no és el mateix, i et fa saber que aquell
instant ja s'ha perdut per sempre més.
Queda, però, el regust d'una besada
al tacte de la boca que desperta
avui, com tu, que anant per sota terra
has baixat a una estació incorrecta.

Nuesa

Què fosca és la pell quan el record
d'un últim bes encara vol cremar
com una espelma nova. Era de nit,
quan la quietud imita el moviment
dels animals del vespre, era de nit,
segur, creiem morir a cada intent
on l'herba de la sang creix invisible.

A poc a poc

Escriure a poc a poc
davant el teu paisatge,
commoure ossos, pell,
no témer altra cosa
que escriure poc a poc,
sentir els mots amb mi
i amb tu, allunyant l'oblit
que empetiteix les coses.