Guaret

Abrusa als ulls el camp de les espigues,

però és més dolç el roig de les roselles.

Un marejol daurat que inunda el somni,

i a la deriva, els vells pigments retòrics.

Per tot...

Per tot carrer gosat les llums banals

fonen als ulls la boira amb les baranes.

Per tot rondina un cant indiferent

que et mena a un altre temps, potser, d'infant.

Per tot és lent l'aroma repetit

i disfressat de passes laberíntiques.

Per tot les ombres són inamovibles,

i els mots, com llamps, et porten a refugi.

De nou mirem al cel sense recança

La fi d'enguany,
no és més que anar desfent
records que el temps
somnia d'amagat.
D'un lapse nou voldries, amatent,
que el vent retorni els astres que han robat,
urgències, i fresses de la ment.
Sense adonar-te anant, ja t'has trobat
a taula un dolç, adés indiferent.

"La Omar"

No tornarà tan dolç aguait lunar,

i no puc esborrar del cor el foc

daurat de les pupil·les que tants anys

m'ha acompanyat, fidel i interrogant.

1996 Barcelona-2010 Olesa de Montserrat

"Tempus" volant, scripta manent...

De nou esbocinant en decasíl·labs
els blancs que cerquen flors entre la runa,
on la raó d'un crit que identifica
vol ser la imatge fosa entre els enigmes,
on el silenci lliura del mirall
la imatge que en un batre es torna alè.
L'instant paralitzant que reconeix
la solitud creixent, sense esglaiar,
i en rescabala l'ésser d'un cos erm.
És quan l'amor és digne d'esguardar-se,
que el temps caduc, de dins estant, no importa.
Vers quin destí viatgen les paraules?

Malgrat la resistència

Pòsit del temps l'arena que al puny resta
i consumeix el vent de les butxaques.
Encara d'una escletxa un mot ben viu
escapa arrossegant-te les mancances.
De llum i nit empremtes del camí,
perpetu moviment d'amor i pires.
Més no sé dir-te encara de les pors
i angoixes de la sang silent del cos
que t'arrabassa aquesta puta "químio".

al meu germà...
T'estim.

Amatent

Entre el brancam madur dels pins
el mar desperta ingents aromes
d'un fred rogenc que clou la tarda
i enceta un fràgil i aparent
nou pols pels límits del demà.
Camí de ronda avall tot trem
a exhaust darrer sospir d'estiu,
la fi, com sempre, arriba d'hora,
deleix per fer-te presoner
d'un temps que romandrà penyora.
Molt lluny els grecs d'aquesta arena
i el vell desig de navegar,
tot d'una el tràfec va minvant
sentint els astres davallar.

Rerevera

Encara destil·lant gotetes fredes
la teulada, els bassals que ja no parlen
sadollen la humitat dels gots vessats.
S’albira pels terrats algun silenci,
l’arrel que amaga antics jardins florits
greus i secrets que es moren de desig.
Del fràgil temps les últimes cuades
vestint-te nous carrers, camins i gent
sobre un nou paviment de fulles mortes.