No hi ha paraules sense solta, hi ha sentiments que ens mostren veritats.

Hi ha la carn que ens mostra les espines quant la muralla hem esfondrat.

Ei!,

que no he callat,
i sí tocat
com al paper
joc de vaixells.
Fins quan somric
un gest de tu
em deixa mat
com als escacs.
I no s’hi val
deixar callar
ni un sol atzar
que vol de tu
com si una entranya.
Més no en tinc dits
per al taulell
si escolto amor
a les cançons,
i és so llunyà
a l’infinit
d’aquesta nit.
De bat a bat
surto al balcó
per ensumar-te.

L'àmbit del blanc

Primera nit tancada de l'estiu,
encara dèbil com un full que esper
torni a la pau la música callada.
Com altres cops serà l'intent efímer,
ni dels records que esclaten al cervell
els dits saben trobar ham ni carnada.
L'ànsia que retalla el temps confon
la nit i el jorn i els límits que coneixen
les paraules absurds i adés banals.

Centrífug

Mirant amb ulls d’ahir, com qui no sent
ressons d’allò que mai no és dit, somrius,
i no esdevé cap risc en el teu ordre.
Abans, potser, demà... només són formes
que has deixat en el jardí del temps
i no et fan mal, només dolor de ventre.
Tot sembla contemplar-se a si mateix
i no et confon la ingenuïtat fingida
a cada intent de curullar la copa
buida que a ningú has ofert d’omplir.
La forma viva del teu somni encès
tant sols flirteja amb el gest dels altres.

Les veus

Potser no entens, tot just albires fum,
com si una síl·laba et pogués respondre
i no explicar-te el desconcert del nu,
però és com dir que el foc s'apaga amb aigua,
sentir que no existeix amagatall
darrere els mots on saps el cos no mana.
Tot sol no plany, i tanmateix un pes
bregat imita la sintaxi fosca
quan tiben els desitjos de la ment.

Volent-te foc

Volent-te foc el fred assaja nus
i veus brostar les fulles que ningú
no ha trepitjat encara, com al mar,
mai no roman a l’aigua l’esquelet
de les onades. Fuig veloç el temps
malgrat la llum final a l’horitzó,
un sempitern capvespre de bombeta
incandescent que et glaça la mirada.

Encara avui

A la prudent distància en que es mira
el llenç d'un quadre inacabat, somric,
talment ho feies tu sota l'oxigen
de la màscara, i era doncs pintàvem
l'urpa dels horitzons i tots els cels
vermells que no veuríem mai més junts,
i dèiem barques al Pireu i els temples
dessota el Nil i el mapa dels carrers
a Eminönü, pintant de blanc impur
l'angoixa de l'espera fossa en nit.
Ja veus, encara avui aprenc  a escriure't,
quan el desig, sens mots, sap dir-ho tot.

Ubèrrim

Desperta el vol erràtic d'orenetes 
la boira d'un antic poema, car,

ara no t'inquieta allò que avancen 

els auguris, perquè, no res marfon

l'espora de les teves coses, no,
en aquest aire tan fecund parlem,
i ens sap l'alè a cobejada flor, si,
que ens acarona inexhauribles ritmes.

Quantes vegades

Teníem set, el mar semblava prou
nedar-lo i satisfer totes les fites.
Com un mol·lusc  que es deixa mossegar,
no vèiem que després del regalim
orgànic ens sagnava alguna dent.
Sembla un camí molt fàcil el desig,
ara ens costa pronunciar un nom
amb la mateixa boca, sense closca.

Rastres

De  molt a poc, aquesta és la mesura
d’un temps que passa lent i el seu sadoll
revifa la paraula i el ressò
de la mateixa plana entossudida
a no girar i que ens retalla el vent
dels dies clars amb l’aire saturat
de salabror ,com si aquest riu de mots
desemboqués en pluja invisible
a la tristor freàtica del mar.

Saber-te

Habiten dins la ment i d'aquest llibre
obert, les restes seques d'una planta
que avui torna a enlairar la teva flaire.
Morí aviat la flor, mai no ho farà
la folla ressonança que avui lluu.

No ens adonem de l'ombra de les busques
que va ratllant l'espai que ara ens acull
sinó el miratge de les hores foses
d'un món re-disfressat d'absurd tafur.
Som molts, i amb ser-hi ja ni ha prou,
omplim rambles i fires amb ulls clucs,
ensibornats encara podem viure,
però no es troba el que cerquem enlloc.

Prismes

Em mira la mirada i la paraula
passa enllà la superfície plana,
ençà el mirall el meu silenci brama
i som distints, un altre i jo, els mots
no dits i tu, cercant els sons dellà,
tímida llum que cap penombra apaga.

Final de trajecte

En veure món el fred es va esborrant
dels mapes, les fronteres són excés
de buit, de qui com tu, tot ho ha perdut
en despullar-se a l'altra riba, lluny.
Avances tot cercant bocins de goig
entre els carreus on han quedat gravats
altres miratges, creix l'estranya set
que et va desendreçant noves marees.
Crepita l'eco dels carrers sabuts
d'adolescent però el perfum de mar
no és el mateix, i et fa saber que aquell
instant ja s'ha perdut per sempre més.
Queda, però, el regust d'una besada
al tacte de la boca que desperta
avui, com tu, que anant per sota terra
has baixat a una estació incorrecta.

Nuesa

Què fosca és la pell quan el record
d'un últim bes encara vol cremar
com una espelma nova. Era de nit,
quan la quietud imita el moviment
dels animals del vespre, era de nit,
segur, creiem morir a cada intent
on l'herba de la sang creix invisible.

A poc a poc

Escriure a poc a poc
davant el teu paisatge,
commoure ossos, pell,
no témer altra cosa
que escriure poc a poc,
sentir els mots amb mi
i amb tu, allunyant l'oblit
que empetiteix les coses.

No-encara

No es pon la llum com el record del sol
abans no ser la nit únic pretext
per replegar les ales i la pensa.
Potser són els ocells que sense joia
encara piulen ajaçant-se al niu
com una pluja mansa de paraules,
desendreçada, ells saben volar
sabent-se un no-encara dins el bec,
abans no ser poema
ni un jo immediat.
Afortunat qui riu en recordar
ressons de músiques i versos clars.

Sols

L'aroma del capvespre a Positano
s'allarga en un darrer sospir, la llum
minvant amara en el batec del cor
i en el decés et fas present i viu
a l'horitzó curull de veles blanques.

Viatges, mudes pells, mobles, colors,
tens pressa per refer, de nou, retrats
i màscares fidels al traç del mot
per on comença aquest poema, i saps
que sols és cert allò que s'ha perdut.

Baixant la tija sura el crit estèril
i burxa la paraula com la llum,
vessant els solcs que deixen les espines,
tant si, ben lluny d'on ets, fossis en mi
trencant el rumb d'un ample nord absurd,
intacte de blanquíssimes genives.
El cel davalla i va filtrant assaigs
minvants sota les branques dels fanals,
també en diuen tardor, a petits glops.

S'entela el vidre entossudit a escriure
els noms de sal i van topant com crestes
arrissades els còdols que hem llançat
al mar. Jugàvem, tot fent-los surar.