dimecres, 22 de desembre del 2010

"Tempus" volant, scripta manent...

















De nou esbocinant en decasíl·labs
els blancs que cerquen flors entre la runa,
on la raó d'un crit que identifica
vol ser la imatge fosa entre els enigmes,
on el silenci lliura del mirall
la imatge que en un batre es torna alè.
L'instant paralitzant que reconeix
la solitud creixent, sense esglaiar,
i en rescabala l'ésser d'un cos erm.
És quan l'amor és digne d'esguardar-se,
que el temps caduc, de dins estant, no importa.
Vers quin destí viatgen les paraules?

1 comentari:

Emili Trapero ha dit...

Sempre són interessant i motiu de reflexió els textos metapoètics. És així com anem bastint la nostra pròpia poètica.