dilluns, 7 de maig del 2012

Una fulla d'olivera

Batega aquesta fulla al ritme fosc del vent,
l'arbre passiu voldrà jugar-se-la a no vèncer
i sota el blanc de lluna no en dubta de convèncer
als peus de quadratures fèrtils que ja no sent.
L'avenc d'on xucla resta sec, i en sap de regles
d'arriscar-se a decréixer o jugar a vinclar
més fort l'enyor de tendre tija que vol cerclar,
de contraban, la font que cau fins a les segles.
El cap sempre somnia nous horitzons, i el tronc,
color terròs, en no saber cap altre nord,
figura a frec d'ocells viandes pel seu gord,
són pluges d'altres terres tibant la corda enflonc.
La fulla alça l'esguard, tal si es llevés l'espina
es deixa anar creient-se, tota sola, botànica
libèl·lula tornant-se esparsa rima, orgànica.
Dormia aquest matí al portal de l'oficina.