dimarts, 14 de maig de 2013

Encara avui

A la prudent distància en que es mira
el llenç d'un quadre inacabat, somric,
talment ho feies tu sota l'oxigen
de la màscara, i era doncs pintàvem
l'urpa dels horitzons i tots els cels
vermells que no veuríem mai més junts,
i dèiem barques al Pireu i els temples
dessota el Nil i el mapa dels carrers
a Eminönü, pintant de blanc impur
l'angoixa de l'espera fossa en nit.
Ja veus, encara avui aprenc  a escriure't,
quan el desig, sens mots, sap dir-ho tot.

1 comentari:

Helena Bonals ha dit...

M'agraden molt els dos darrers versos. Poesia i realitat complementant-se.