divendres, 30 de març de 2012

Terrer tancat

De cada tanca hi pengem rètols clars
i a cada fita es van clavant estaques.
Servant el que per força s'ha perdut,
sorgeix el furt constant de les imatges.
Un arbre es torç i assaja perspectives
dins un estoig de fusta i les arrels
travessen el llindar, sent mutilades.

dijous, 29 de març de 2012

Adventici

De tant beure elixirs se us van tancar
els ulls vessats de goig i no en volíeu
saber, d'un pobre raig d'aixeta, fones
en dejú evaporant el fons d'un pou.
Tot és caduc i breu, i sostingut l'anhel
de vells plaers als pòsits de la nit.

dilluns, 26 de març de 2012

Blau

Deixeu que un núvol sense cel m'atansi
al vent del teu record d'ocell sense ales,
i fer drecera pel color del mar
que creu tenir la sort a cada onada.
Avui plorant entenc el que volies
dir, i arreu hi veig banderes de cel clar
i un firmament d'estrelles vacil·lants.

dilluns, 19 de març de 2012

Vas descriure'm un port blanc

Vas descriure'm un port blanc a les ribes
de l'Egeu, ple de mites i miratges,
semblava que entre l'istme de Corint
i Súnion, encara hi era en peu
la teva llar.

Però, només trobàrem sol xuclant
la roca, marbres nobles escampats,
i cap record del nostre atzur maldat.
Quedà la llum del vespre, colpint
el nostre abraç.

Moltes hores travessades

Les moltes hores deien de nosaltres
el que una fam no sap pair. A mida
que ens van tornant les coses, envellim,
i no sentim la fressa de cap hora.
Tancats a l'ombra tot reprèn sentit.

A cada vers

Per què l'amor segueix tant lluny de casa?
I quin repòs em porta a devorar
l'entranya de les hores sense tu?
Per què et veig tant sovint través dels vidres?
Per què escriure aquests versos contratemps
si no puc vèncer, cos a cos, distàncies?

Hi ha sentors

Hi ha sentors que no pots despullar
del cos que les guardava ni, tampoc,
ratllar un nom ni els llocs inexistents
a un mapa que dibuixa el seu contorn.
És cert que encara sents dolor als mots,
aquells que varen viure hores greus,
no pots, però, podrir-te perquè ets cendra.
Jo bec l'amor d'un got mancat de sang.

diumenge, 18 de març de 2012

Fals firmament

Com fil incandescent d'una bombeta,
tremola aquesta tarda que s'enfonsa
en el record, i tot sembla confús
com en aquell moment en què la mort
va demanar asil en el teu cos.
Recordo haver pensat en l'ordre absurd
dels cicles i després tornar al món.
Recordo haver perdut els ulls, tot i
la sal, en un reflex de llums penjant
d'alguna part d'un mur de l'hospital.

En cap parany no et sents segur

Cercant signes de vida entre llavors
que van reptant tossudament formigues
per l'ambre resinós de les ferides,
com tu, veig desfullar-se aquest hivern
de nues perspectives sota el sol.
Imatges i estructures repetides
que volen fondre's, novament, avui.

Cafè Florian

Recordes els miralls del cafè antic,
i crema entre les mans el sediment
d’aquella tassa vella. I vares dir:
“Mai més faré un viatge cap enrere.”
mentre et servien el pastís als llavis.
La música, de fons, semblava cara
per a aquell plat, petit i insatisfet.

dissabte, 17 de març de 2012

L'altra veu

Aprens a disfressar la por raptant
sentors i enyors a canvi d'un instant
de plenitud, i pintes de tristor
només un full, sumant tots els abismes.
No saps morir abans no arribar l'hora,
ni batejar de nou el que ja saps
i el vers enmalalteix, sovint, callant.

divendres, 16 de març de 2012

Basalt

L'últim record al qui retorn
no és a la pedra calcinada
sinó als contorns del viu ressò
que són, potser, allò que som:
sulfur gravant els nostres noms,
i entre dos mons frontera certa.
La part visible i el seu fi,
el foc roent i la caldera.

Peatges

En tant m'afaito el temps brama al mirall,
-els solcs són anafòriques respostes-
i adés, sorprèn encara l'innocent
parany del qui no saps vestir-se encara.
Intento reconèixer en l'airina
d'una escletxa el compàs humit d'aquell
respir volgut que sé, ja no m'espera.
Per l'autopista, si, vaig fent-me autòpsies.

Pèlag

De nu i d'arena, a voltes, ets més pobre
i, tanmateix, recordes l'abundor
de veles, vent i estels a l'horitzó.
Barcelona, Istanbul, Nàpols, Venècia:
en la remor dels seus bells mars retrobes,
ara, el deler de qui sens por claudica.
La mar sap dels estius d'onades seques.

Ara, o bé, aquí

No entenc la llum per on camino sol?
Com és, si no, que aquests versots capcots
em jutgen i censuren aquest dol?
Per força han de brostar-me als dits espines!

Llec

No vol romandre inèdit
el fruit d'aquest present
si al pit polsen letàrgiques
collites i pels terrats,
m'esclaten buguenvíl·lees.
Quin dur color rogenc
per a un ull imperfet.

dijous, 15 de març de 2012

Abraç

Dibuixo a l'aire el gest que m'abraçava
i sense esforç encaixen les postures,
sofreix, però, el braç en la nuesa
de l'espai buit, com grua d'enderroc
balancejant-se sobre l'erma runa.

És ara que m’adono

És ara que m’adono, que la norma
dels exhorts gira fones d'aquest goig
que voleiava pels contorns ferits.
Jo era núvol, tu eres color blanc
abans ser engolit per la tempesta.
Distrets, el vent bufava de ponent.

dimecres, 14 de març de 2012

Qui sap

Dormir, menjar, qui sap
com morirà aquest jorn
petit i persistent.
Escriure al bloc, fumar,
fugir de busques molles,
de quines, sóc el jou.
Llegir deserts, qui sap
com néixer d'un nou dia
sense son ni accent.

Perfums

De les petites coses,
el foc humil assaja
en aquest món advers.
Alts records, bat a bat,
emplenen fonts i cants,
també marcides flors
al nostres Camps de Mart.
I semblen insondables
els signes de la llum,
però, un riu de vent
avui m'ha dit de tu.

El nostre temps

Encara esclata fèrtil la memòria
de la sang, i és talment un viu reflex
d'apèndix mutilat el davallar
estrany pel laberint d'aquestes hores
transparents en que tot bat no troba
pau ni mesura, i res del que encar tinc
contenta el sentiment d'allò que abans
omplia tot en tu mateix, germà.
La casa buida fibla pels racons
com intima ferida d'un destí,
que, violent i rar desperta nits
i el seu misteri sense fons ni mida.
I ja tant sols escolto i comprenc
la llum del teu estim silent, ofert,
com fruit caigut abans de temps d'altives
branques, com tantes ones de la mar
que mai no arribaran a colpejar
ninguna platja de les nostres ribes.

dimarts, 13 de març de 2012

Quietud

Tot sent hivern encara, el sol promet
la fi dels dies freds, i vols d'ocells
omplen la pau del vent que em tempta als ulls.
Com un vell marbre al teu jardí, t'ofreno
el gest de les estàtues, curulles
de matèria viva del record.

diumenge, 4 de març de 2012

Diumenge

Em sembla freda la bellesa encara,
i vana la contesa retorçada
si tothora és un batre sense arrel.

A quines pedres haig abandonar-me,
encara més, sabent sense carena
el roc que haurà d'abatre'm, finalment.