No ens adonem de l'ombra de les busques
que va ratllant l'espai que ara ens acull
sinó el miratge de les hores foses
d'un món re-disfressat d'absurd tafur.
Som molts, i amb ser-hi ja ni ha prou,
omplim rambles i fires amb ulls clucs,
ensibornats encara podem viure,
però no es troba el que cerquem enlloc.
diumenge, 30 de desembre del 2012
dilluns, 10 de desembre del 2012
Prismes
Em mira la mirada i la paraula
passa enllà la superfície plana,
ençà el mirall el meu silenci brama
i som distints, un altre i jo, els mots
no dits i tu, cercant els sons dellà,
tímida llum que cap penombra apaga.
passa enllà la superfície plana,
ençà el mirall el meu silenci brama
i som distints, un altre i jo, els mots
no dits i tu, cercant els sons dellà,
tímida llum que cap penombra apaga.
diumenge, 2 de desembre del 2012
Final de trajecte
En veure món el fred es va esborrant
dels mapes, les fronteres són excés
de buit, de qui com tu, tot ho ha perdut
en despullar-se a l'altra riba, lluny.
Avances tot cercant bocins de goig
entre els carreus on han quedat gravats
altres miratges, creix l'estranya set
que et va desendreçant noves marees.
Crepita l'eco dels carrers sabuts
d'adolescent però el perfum de mar
no és el mateix, i et fa saber que aquell
instant ja s'ha perdut per sempre més.
Queda, però, el regust d'una besada
al tacte de la boca que desperta
avui, com tu, que anant per sota terra
has baixat a una estació incorrecta.
dels mapes, les fronteres són excés
de buit, de qui com tu, tot ho ha perdut
en despullar-se a l'altra riba, lluny.
Avances tot cercant bocins de goig
entre els carreus on han quedat gravats
altres miratges, creix l'estranya set
que et va desendreçant noves marees.
Crepita l'eco dels carrers sabuts
d'adolescent però el perfum de mar
no és el mateix, i et fa saber que aquell
instant ja s'ha perdut per sempre més.
Queda, però, el regust d'una besada
al tacte de la boca que desperta
avui, com tu, que anant per sota terra
has baixat a una estació incorrecta.
dissabte, 24 de novembre del 2012
Nuesa
Què fosca és la pell quan el record
d'un últim bes encara vol cremar
com una espelma nova. Era de nit,
quan la quietud imita el moviment
dels animals del vespre, era de nit,
segur, creiem morir a cada intent
on l'herba de la sang creix invisible.
d'un últim bes encara vol cremar
com una espelma nova. Era de nit,
quan la quietud imita el moviment
dels animals del vespre, era de nit,
segur, creiem morir a cada intent
on l'herba de la sang creix invisible.
A poc a poc
Escriure a poc a poc
davant el teu paisatge,
commoure ossos, pell,
no témer altra cosa
que escriure poc a poc,
sentir els mots amb mi
i amb tu, allunyant l'oblit
que empetiteix les coses.
davant el teu paisatge,
commoure ossos, pell,
no témer altra cosa
que escriure poc a poc,
sentir els mots amb mi
i amb tu, allunyant l'oblit
que empetiteix les coses.
dilluns, 19 de novembre del 2012
No-encara
No es pon la llum com el record del sol
abans no ser la nit únic pretext
per replegar les ales i la pensa.
Potser són els ocells que sense joia
encara piulen ajaçant-se al niu
com una pluja mansa de paraules,
desendreçada, ells saben volar
sabent-se un no-encara dins el bec,
abans no ser poema
ni un jo immediat.
Afortunat qui riu en recordar
ressons de músiques i versos clars.
abans no ser la nit únic pretext
per replegar les ales i la pensa.
Potser són els ocells que sense joia
encara piulen ajaçant-se al niu
com una pluja mansa de paraules,
desendreçada, ells saben volar
sabent-se un no-encara dins el bec,
abans no ser poema
ni un jo immediat.
Afortunat qui riu en recordar
ressons de músiques i versos clars.
dimecres, 31 d’octubre del 2012
Sols
L'aroma del capvespre a Positano
s'allarga en un darrer sospir, la llum
minvant amara en el batec del cor
i en el decés et fas present i viu
a l'horitzó curull de veles blanques.
Viatges, mudes pells, mobles, colors,
tens pressa per refer, de nou, retrats
i màscares fidels al traç del mot
per on comença aquest poema, i saps
que sols és cert allò que s'ha perdut.
s'allarga en un darrer sospir, la llum
minvant amara en el batec del cor
i en el decés et fas present i viu
a l'horitzó curull de veles blanques.
Viatges, mudes pells, mobles, colors,
tens pressa per refer, de nou, retrats
i màscares fidels al traç del mot
per on comença aquest poema, i saps
que sols és cert allò que s'ha perdut.
dimarts, 16 d’octubre del 2012
Baixant la tija sura el crit estèril
i burxa la paraula com la llum,
vessant els solcs que deixen les espines,
tant si, ben lluny d'on ets, fossis en mi
trencant el rumb d'un ample nord absurd,
intacte de blanquíssimes genives.
El cel davalla i va filtrant assaigs
minvants sota les branques dels fanals,
també en diuen tardor, a petits glops.
i burxa la paraula com la llum,
vessant els solcs que deixen les espines,
tant si, ben lluny d'on ets, fossis en mi
trencant el rumb d'un ample nord absurd,
intacte de blanquíssimes genives.
El cel davalla i va filtrant assaigs
minvants sota les branques dels fanals,
també en diuen tardor, a petits glops.
dimarts, 2 d’octubre del 2012
Aromar
Del fràgil equilibri del jardí
n'he après desig de branques arranades
que perfumen els bassiots de sang,
i van deixant polsim de lletres molles
quan tempto de cercar la teva flor.
diumenge, 30 de setembre del 2012
Mapes absents
Segello amb cera fosca les arestes
del record, tot i això, l'alè reescriu
velles postals, disseccionant natures
mortes que no voldràs creure't avui.
A voltes, hi ha destins que a enlloc pertanyen.
Nogensmenys
I encara tinc el mar, tan inexpert,
furgant en les sentors de les paraules.
Tu vas i vens arrossegant el pes
pregon de tantes hores estimades
i amb tal nuesa prens l'espai, jo semblo
cendra, com tot estel interrogant.
dijous, 20 de setembre del 2012
Clepsidra
De nou l'onada creix, germina i mor
en íntim joc, obrint-se al foc dels dies.
en íntim joc, obrint-se al foc dels dies.
I simplement el goig d'haver-te dit.
diumenge, 16 de setembre del 2012
Brins d'arrel
Quin greu perfum de tu si em deixo perdre
al vell jardí d'aquest diàleg nou
entre el silenci que dibuixa el temps.
D'atzar, com un presagi, minva el vent
i fa caure l'instant d'aquella espurna
que viu intensament i no perdura.
A cada mot, del cert, li vaig guanyant
espais a la penombra, vora el foc.
al vell jardí d'aquest diàleg nou
entre el silenci que dibuixa el temps.
D'atzar, com un presagi, minva el vent
i fa caure l'instant d'aquella espurna
que viu intensament i no perdura.
A cada mot, del cert, li vaig guanyant
espais a la penombra, vora el foc.
divendres, 31 d’agost del 2012
Conjuminar
L’afàsia em dicta mots desconeguts,
i no voldria dir res més que el roig
de dins la pell i respirar la sang,
sentir, com pluja avall, tornar-me mar
i desconèixer l’ombra dels adéus.
Que fer dels ulls que escruten l’horitzó?
i no voldria dir res més que el roig
de dins la pell i respirar la sang,
sentir, com pluja avall, tornar-me mar
i desconèixer l’ombra dels adéus.
Que fer dels ulls que escruten l’horitzó?
Tovalloles
Un gra de sorra s’ha deixat anar
en esperar que arribin les onades,
dins la parpella creix tot un jardí
ben amarat dels teus fragments dormits
i la quietud davalla lentament
cap a l’indret on t’imagina l’aigua.
en esperar que arribin les onades,
dins la parpella creix tot un jardí
ben amarat dels teus fragments dormits
i la quietud davalla lentament
cap a l’indret on t’imagina l’aigua.
diumenge, 22 de juliol del 2012
Quietud
Potser hi haurà perdó quan finalment
quedin les lletres nues avançant
per l’horitzó tan blau, incandescent,
revifant traces de tot vent alçat
que la raó no atansa ni allibera.
Així ens plaurà el contorn d’un nou jardí
i el seu daurat polsim quan dolçament
declina amb tanta llum, despullant l’aigua.
quedin les lletres nues avançant
per l’horitzó tan blau, incandescent,
revifant traces de tot vent alçat
que la raó no atansa ni allibera.
Així ens plaurà el contorn d’un nou jardí
i el seu daurat polsim quan dolçament
declina amb tanta llum, despullant l’aigua.
Salmai
Adéu-siau fragments de llum al port,
del nostre temps defugen illes d’or
als vents de tramuntana i de gregal,
les ones guaiten els tresors que deix
amb tu, i bressant un somni persistent,
també volen morir en colpejar
les seves dunes, calc del teu contorn.
Bocins de lluna i tant d’amor perfan
la veu i sembla obscè tot mot que bull
i amb què t’invoc la pluja que no has vist,
i els versos que no escric i saps que enyor.
del nostre temps defugen illes d’or
als vents de tramuntana i de gregal,
les ones guaiten els tresors que deix
amb tu, i bressant un somni persistent,
també volen morir en colpejar
les seves dunes, calc del teu contorn.
Bocins de lluna i tant d’amor perfan
la veu i sembla obscè tot mot que bull
i amb què t’invoc la pluja que no has vist,
i els versos que no escric i saps que enyor.
dilluns, 9 de juliol del 2012
Trinc
Sovint el temps comença aquell capvespre
en que te'n vas anar i els versos van
liquant glaçons al got que et faig a mans.
Els ulls oberts, filtrant la llum del vidre,
traspuen les sentors des d'on reveles
que la tristesa sura inútilment
damunt l'escara d'aquest iceberg.
en que te'n vas anar i els versos van
liquant glaçons al got que et faig a mans.
Els ulls oberts, filtrant la llum del vidre,
traspuen les sentors des d'on reveles
que la tristesa sura inútilment
damunt l'escara d'aquest iceberg.
divendres, 15 de juny del 2012
Fondre
Fa un dia clar, hagués caigut un llamp,
diries, pels contorns cremats, i sents
la por del foc un cop ja ets dins la flama.
Voldràs seguir el rastre de la pols
que hauràs anat deixant per l'horitzó.
diries, pels contorns cremats, i sents
la por del foc un cop ja ets dins la flama.
Voldràs seguir el rastre de la pols
que hauràs anat deixant per l'horitzó.
diumenge, 27 de maig del 2012
La mare
T'atrau que el sol es vagi allargassant
fins arribar al teu espai silent,
teixint d'enyor subtil, imaginant
les minses puntes de ganxet pendents
d'un fil, petites com un puny alçat
que no ha trobat contesa. Lentament
t'aboques al carrer, multiplicant
en guerres d'altres temps un sol moment
i en escoltar la fona dels infants
has despullat un bes sense present.
La dolça Anna Maria no ha gosat
avui tancar finestres, amatent
a l'últim post perdut que li ha deixat
estries al seu ventre obert i sent
endins la tremolor d'un riu callat.
fins arribar al teu espai silent,
teixint d'enyor subtil, imaginant
les minses puntes de ganxet pendents
d'un fil, petites com un puny alçat
que no ha trobat contesa. Lentament
t'aboques al carrer, multiplicant
en guerres d'altres temps un sol moment
i en escoltar la fona dels infants
has despullat un bes sense present.
La dolça Anna Maria no ha gosat
avui tancar finestres, amatent
a l'últim post perdut que li ha deixat
estries al seu ventre obert i sent
endins la tremolor d'un riu callat.
dissabte, 26 de maig del 2012
Transsubstanciar
Caminàrem ahir sense saber
del breu destí que als peus ens crema dens,
sense saber de tant espai al cor
que encara sura als ulls, sense saber
que sota el cel no hi ha cap terra ferma,
que a cada pas podem trobar un pou,
o bé un solar endormiscat de runa.
dimecres, 9 de maig del 2012
Tanmateix
De nou vermell el cel que empeny matins
i el temps, com un mirall, tempta el paisatge.
Et sents avui perplex d'una remor
d'adolescent i el seu pretèrit pur,
tossut, retorna encès als horitzons
i vincla en els ressons de la vellesa.
Et tempta la claror, i tanmateix,
els dubtes són, seran, aquells de sempre.
i el temps, com un mirall, tempta el paisatge.
Et sents avui perplex d'una remor
d'adolescent i el seu pretèrit pur,
tossut, retorna encès als horitzons
i vincla en els ressons de la vellesa.
Et tempta la claror, i tanmateix,
els dubtes són, seran, aquells de sempre.
La veu
L'estiu comença a entrar per la finestra,
a cops de mot, em vaig traient els límits,
no queda res per dir i em sento nu.
Caldrà mudar-li els noms a cada cosa.
a cops de mot, em vaig traient els límits,
no queda res per dir i em sento nu.
Caldrà mudar-li els noms a cada cosa.
dilluns, 7 de maig del 2012
Una fulla d'olivera
Batega aquesta fulla al ritme fosc del vent,
l'arbre passiu voldrà jugar-se-la a no vèncer
i sota el blanc de lluna no en dubta de convèncer
als peus de quadratures fèrtils que ja no sent.
L'avenc d'on xucla resta sec, i en sap de regles
d'arriscar-se a decréixer o jugar a vinclar
més fort l'enyor de tendre tija que vol cerclar,
de contraban, la font que cau fins a les segles.
El cap sempre somnia nous horitzons, i el tronc,
color terròs, en no saber cap altre nord,
figura a frec d'ocells viandes pel seu gord,
són pluges d'altres terres tibant la corda enflonc.
La fulla alça l'esguard, tal si es llevés l'espina
es deixa anar creient-se, tota sola, botànica
libèl·lula tornant-se esparsa rima, orgànica.
Dormia aquest matí al portal de l'oficina.
l'arbre passiu voldrà jugar-se-la a no vèncer
i sota el blanc de lluna no en dubta de convèncer
als peus de quadratures fèrtils que ja no sent.
L'avenc d'on xucla resta sec, i en sap de regles
d'arriscar-se a decréixer o jugar a vinclar
més fort l'enyor de tendre tija que vol cerclar,
de contraban, la font que cau fins a les segles.
El cap sempre somnia nous horitzons, i el tronc,
color terròs, en no saber cap altre nord,
figura a frec d'ocells viandes pel seu gord,
són pluges d'altres terres tibant la corda enflonc.
La fulla alça l'esguard, tal si es llevés l'espina
es deixa anar creient-se, tota sola, botànica
libèl·lula tornant-se esparsa rima, orgànica.
Dormia aquest matí al portal de l'oficina.
dimarts, 1 de maig del 2012
Meridià
Reviure flaires d'un camí florit,
saber d'un pètal el secret que guarda,
trobar-li el batre a les remors del vent
per fondre anhels al seu jardí sedós.
Sortir, veloç, del meu arbori avenc
quan em desperti un nou i transparent
migdia, i així només, deixar-me vèncer.
saber d'un pètal el secret que guarda,
trobar-li el batre a les remors del vent
per fondre anhels al seu jardí sedós.
Sortir, veloç, del meu arbori avenc
quan em desperti un nou i transparent
migdia, i així només, deixar-me vèncer.
dimarts, 24 d’abril del 2012
Ble
Per res del món voldria remugar-te
els fulls, ara que et sé el color i tacte,
no prou m'he entretingut acaronant-te
fins arribar al tast d'aquesta flama,
un ble rogenc que ha anat als dits deixant-me,
d'un nou brandó, el regalim de gana.
els fulls, ara que et sé el color i tacte,
no prou m'he entretingut acaronant-te
fins arribar al tast d'aquesta flama,
un ble rogenc que ha anat als dits deixant-me,
d'un nou brandó, el regalim de gana.
dijous, 19 d’abril del 2012
Bromera
Portada del meu llibre de poemes, publicat a Edicions Saragossa.
_____________________________________
_____________________________________
Títol: Bromera
Autor: Fermi Mohedo
Editorial: EDICIONS SARAGOSSA
Pàgines: 86
Col·lecció: Ritmes, 12
ISBN: 978-84-939983-1-8
Obra finalista a la categoria «Ritmes» del IV certamen Paraules a Icària (2012)
Autor: Fermi Mohedo
Editorial: EDICIONS SARAGOSSA
Pàgines: 86
Col·lecció: Ritmes, 12
ISBN: 978-84-939983-1-8
Obra finalista a la categoria «Ritmes» del IV certamen Paraules a Icària (2012)
dimecres, 18 d’abril del 2012
Sota els fanals
Per què no invoques, mot, als astres vells?
Sota els fanals la pluja no fa net
d'aquella pols d'estels que dicta el temps.
Seràs sobrer, tu vers, com aquest llenç
tacat de fang estès a terra, inert?
Sota els fanals la pluja no fa net
d'aquella pols d'estels que dicta el temps.
Seràs sobrer, tu vers, com aquest llenç
tacat de fang estès a terra, inert?
dissabte, 14 d’abril del 2012
Neons
Càlides llums oscil·len mesurant
miratges en un rostre solitari,
vessant per les voreres el record
d'un occident malalt d'afinitats.
Com símbol de present, només caldrà
determinar el pes de les mancances;
sota el neguit dels ulls, aparentar.
miratges en un rostre solitari,
vessant per les voreres el record
d'un occident malalt d'afinitats.
Com símbol de present, només caldrà
determinar el pes de les mancances;
sota el neguit dels ulls, aparentar.
divendres, 13 d’abril del 2012
Abillaments
Res no detura el foc d'un nou solstici,
llevat del vent que empeny l'espurna alada
i assaboreix la nit a glops gegants.
Dels arbres que es retallen contra el cel,
llevat del vent que empeny l'espurna alada
i assaboreix la nit a glops gegants.
Dels arbres que es retallen contra el cel,
només sabràs cremar-te alguna branca.
Dislèxia
La sang, la tinta,
veu transparent del tacte
quan no hi ha cos.
Hagués volgut,
però, eixugar pigments
de desraó.
veu transparent del tacte
quan no hi ha cos.
Hagués volgut,
però, eixugar pigments
de desraó.
Espill de mar
Cap al no-res voleia pols de dunes,
lenta, com ombra llarga de palmera
que mira el blau estrany que la fascina.
El sol emmoreneix la pell, Narcís,
però fins que un bocí no ha entrat a l'ull,
no has vist el trencadís que et reflectia.
lenta, com ombra llarga de palmera
que mira el blau estrany que la fascina.
El sol emmoreneix la pell, Narcís,
però fins que un bocí no ha entrat a l'ull,
no has vist el trencadís que et reflectia.
dimecres, 11 d’abril del 2012
Carrer de nit
Llamborda sola,
el ritme fosc
et tasta greu.
Encara sents
el trem rodat
que t’ha lliurat
del negre asfalt.
Que diferent
hi sents la petja,
ara només,
sent una pedra.
dilluns, 9 d’abril del 2012
diumenge, 8 d’abril del 2012
Dipsòman
Enyores el bon vi quan s'omple el buit
del got. Borbolls de set d'altres licors
emparen el record que sense pau
no t'imagines, d'un sol glop, cremar.
del got. Borbolls de set d'altres licors
emparen el record que sense pau
no t'imagines, d'un sol glop, cremar.
Mutacions
El jorn s'allarga en un viratge absurd,
irromp la nit deixant rossecs de noves
ombres i d'un grapat de fulls en blanc
brolla l'escalf del mots malalts de fam.
El goig és una efímera i rogenca
flamarada que deixa una clofolla
esperançada i buida arran llambordes
masegades al pas dels teus pronoms.
És tan ambigu el nu del teu record...
irromp la nit deixant rossecs de noves
ombres i d'un grapat de fulls en blanc
brolla l'escalf del mots malalts de fam.
El goig és una efímera i rogenca
flamarada que deixa una clofolla
esperançada i buida arran llambordes
masegades al pas dels teus pronoms.
És tan ambigu el nu del teu record...
dilluns, 2 d’abril del 2012
Encara per escriure
Tímidament recorro aquell oblit
que empetiteix les hores i el senzill
sentit d'un vers -al lluny de la metàfora-
fins arribar-te a la primera escorça.
Un salt sense trapezi aquest balanç
precari en no saber-te veu salvada.
que empetiteix les hores i el senzill
sentit d'un vers -al lluny de la metàfora-
fins arribar-te a la primera escorça.
Un salt sense trapezi aquest balanç
precari en no saber-te veu salvada.
Partícules
L'armari encara fa la seva olor,
no hi ha cap plàstic negre repel·lint
la pols per no sentir-li la brutor.
Sento el dringar de la cullera encara,
però, la seva tassa ja fa temps
es va trencar. El cafè amortalla.
no hi ha cap plàstic negre repel·lint
la pols per no sentir-li la brutor.
Sento el dringar de la cullera encara,
però, la seva tassa ja fa temps
es va trencar. El cafè amortalla.
divendres, 30 de març del 2012
Terrer tancat
De cada tanca hi pengem rètols clars
i a cada fita es van clavant estaques.
Servant el que per força s'ha perdut,
sorgeix el furt constant de les imatges.
Un arbre es torç i assaja perspectives
dins un estoig de fusta i les arrels
travessen el llindar, sent mutilades.
i a cada fita es van clavant estaques.
Servant el que per força s'ha perdut,
sorgeix el furt constant de les imatges.
Un arbre es torç i assaja perspectives
dins un estoig de fusta i les arrels
travessen el llindar, sent mutilades.
dijous, 29 de març del 2012
Adventici
De tant beure elixirs se us van tancar
els ulls vessats de goig i no en volíeu
saber, d'un pobre raig d'aixeta, fones
en dejú evaporant el fons d'un pou.
Tot és caduc i breu, i sostingut l'anhel
de vells plaers als pòsits de la nit.
els ulls vessats de goig i no en volíeu
saber, d'un pobre raig d'aixeta, fones
en dejú evaporant el fons d'un pou.
Tot és caduc i breu, i sostingut l'anhel
de vells plaers als pòsits de la nit.
dilluns, 26 de març del 2012
Blau
Deixeu que un núvol sense cel m'atansi
al vent del teu record d'ocell sense ales,
i fer drecera pel color del mar
que creu tenir la sort a cada onada.
Avui plorant entenc el que volies
dir, i arreu hi veig banderes de cel clar
i un firmament d'estrelles vacil·lants.
al vent del teu record d'ocell sense ales,
i fer drecera pel color del mar
que creu tenir la sort a cada onada.
Avui plorant entenc el que volies
dir, i arreu hi veig banderes de cel clar
i un firmament d'estrelles vacil·lants.
dilluns, 19 de març del 2012
Vas descriure'm un port blanc
Vas descriure'm un port blanc a les ribes
de l'Egeu, ple de mites i miratges,
semblava que entre l'istme de Corint
i Súnion, encara hi era en peu
la teva llar.
Però, només trobàrem sol xuclant
la roca, marbres nobles escampats,
i cap record del nostre atzur maldat.
Quedà la llum del vespre, colpint
el nostre abraç.
de l'Egeu, ple de mites i miratges,
semblava que entre l'istme de Corint
i Súnion, encara hi era en peu
la teva llar.
Però, només trobàrem sol xuclant
la roca, marbres nobles escampats,
i cap record del nostre atzur maldat.
Quedà la llum del vespre, colpint
el nostre abraç.
Moltes hores travessades
Les moltes hores deien de nosaltres
el que una fam no sap pair. A mida
que ens van tornant les coses, envellim,
i no sentim la fressa de cap hora.
Tancats a l'ombra tot reprèn sentit.
el que una fam no sap pair. A mida
que ens van tornant les coses, envellim,
i no sentim la fressa de cap hora.
Tancats a l'ombra tot reprèn sentit.
A cada vers
Per què l'amor segueix tant lluny de casa?
I quin repòs em porta a devorar
l'entranya de les hores sense tu?
Per què et veig tant sovint través dels vidres?
Per què escriure aquests versos contratemps
si no puc vèncer, cos a cos, distàncies?
I quin repòs em porta a devorar
l'entranya de les hores sense tu?
Per què et veig tant sovint través dels vidres?
Per què escriure aquests versos contratemps
si no puc vèncer, cos a cos, distàncies?
Hi ha sentors
Hi ha sentors que no pots despullar
del cos que les guardava ni, tampoc,
ratllar un nom ni els llocs inexistents
a un mapa que dibuixa el seu contorn.
És cert que encara sents dolor als mots,
aquells que varen viure hores greus,
no pots, però, podrir-te perquè ets cendra.
Jo bec l'amor d'un got mancat de sang.
del cos que les guardava ni, tampoc,
ratllar un nom ni els llocs inexistents
a un mapa que dibuixa el seu contorn.
És cert que encara sents dolor als mots,
aquells que varen viure hores greus,
no pots, però, podrir-te perquè ets cendra.
Jo bec l'amor d'un got mancat de sang.
diumenge, 18 de març del 2012
Fals firmament
Com fil incandescent d'una bombeta,
tremola aquesta tarda que s'enfonsa
en el record, i tot sembla confús
com en aquell moment en què la mort
va demanar asil en el teu cos.
Recordo haver pensat en l'ordre absurd
dels cicles i després tornar al món.
Recordo haver perdut els ulls, tot i
la sal, en un reflex de llums penjant
d'alguna part d'un mur de l'hospital.
tremola aquesta tarda que s'enfonsa
en el record, i tot sembla confús
com en aquell moment en què la mort
va demanar asil en el teu cos.
Recordo haver pensat en l'ordre absurd
dels cicles i després tornar al món.
Recordo haver perdut els ulls, tot i
la sal, en un reflex de llums penjant
d'alguna part d'un mur de l'hospital.
En cap parany no et sents segur
Cercant signes de vida entre llavors
que van reptant tossudament formigues
per l'ambre resinós de les ferides,
com tu, veig desfullar-se aquest hivern
de nues perspectives sota el sol.
Imatges i estructures repetides
que volen fondre's, novament, avui.
que van reptant tossudament formigues
per l'ambre resinós de les ferides,
com tu, veig desfullar-se aquest hivern
de nues perspectives sota el sol.
Imatges i estructures repetides
que volen fondre's, novament, avui.
Cafè Florian
Recordes els miralls del cafè antic,
i crema entre les mans el sediment
d’aquella tassa vella. I vares dir:
“Mai més faré un viatge cap enrere.”
mentre et servien el pastís als llavis.
La música, de fons, semblava cara
per a aquell plat, petit i insatisfet.
dissabte, 17 de març del 2012
L'altra veu
Aprens a disfressar la por raptant
sentors i enyors a canvi d'un instant
de plenitud, i pintes de tristor
només un full, sumant tots els abismes.
No saps morir abans no arribar l'hora,
ni batejar de nou el que ja saps
i el vers enmalalteix, sovint, callant.
sentors i enyors a canvi d'un instant
de plenitud, i pintes de tristor
només un full, sumant tots els abismes.
No saps morir abans no arribar l'hora,
ni batejar de nou el que ja saps
i el vers enmalalteix, sovint, callant.
divendres, 16 de març del 2012
Basalt
L'últim record al qui retorn
no és a la pedra calcinada
sinó als contorns del viu ressò
que són, potser, allò que som:
sulfur gravant els nostres noms,
i entre dos mons frontera certa.
La part visible i el seu fi,
el foc roent i la caldera.
no és a la pedra calcinada
sinó als contorns del viu ressò
que són, potser, allò que som:
sulfur gravant els nostres noms,
i entre dos mons frontera certa.
La part visible i el seu fi,
el foc roent i la caldera.
Peatges
En tant m'afaito el temps brama al mirall,
-els solcs són anafòriques respostes-
i adés, sorprèn encara l'innocent
parany del qui no saps vestir-se encara.
Intento reconèixer en l'airina
d'una escletxa el compàs humit d'aquell
respir volgut que sé, ja no m'espera.
Per l'autopista, si, vaig fent-me autòpsies.
-els solcs són anafòriques respostes-
i adés, sorprèn encara l'innocent
parany del qui no saps vestir-se encara.
Intento reconèixer en l'airina
d'una escletxa el compàs humit d'aquell
respir volgut que sé, ja no m'espera.
Per l'autopista, si, vaig fent-me autòpsies.
Pèlag
De nu i d'arena, a voltes, ets més pobre
i, tanmateix, recordes l'abundor
de veles, vent i estels a l'horitzó.
Barcelona, Istanbul, Nàpols, Venècia:
en la remor dels seus bells mars retrobes,
ara, el deler de qui sens por claudica.
La mar sap dels estius d'onades seques.
i, tanmateix, recordes l'abundor
de veles, vent i estels a l'horitzó.
Barcelona, Istanbul, Nàpols, Venècia:
en la remor dels seus bells mars retrobes,
ara, el deler de qui sens por claudica.
La mar sap dels estius d'onades seques.
Ara, o bé, aquí
No entenc la llum per on camino sol?
Com és, si no, que aquests versots capcots
em jutgen i censuren aquest dol?
Per força han de brostar-me als dits espines!
Com és, si no, que aquests versots capcots
em jutgen i censuren aquest dol?
Per força han de brostar-me als dits espines!
Llec
No vol romandre inèdit
el fruit d'aquest present
si al pit polsen letàrgiques
collites i pels terrats,
m'esclaten buguenvíl·lees.
Quin dur color rogenc
per a un ull imperfet.
el fruit d'aquest present
si al pit polsen letàrgiques
collites i pels terrats,
m'esclaten buguenvíl·lees.
Quin dur color rogenc
per a un ull imperfet.
dijous, 15 de març del 2012
Abraç
Dibuixo a l'aire el gest que m'abraçava
i sense esforç encaixen les postures,
sofreix, però, el braç en la nuesa
de l'espai buit, com grua d'enderroc
balancejant-se sobre l'erma runa.
i sense esforç encaixen les postures,
sofreix, però, el braç en la nuesa
de l'espai buit, com grua d'enderroc
balancejant-se sobre l'erma runa.
És ara que m’adono
És ara que m’adono, que la norma
dels exhorts gira fones d'aquest goig
que voleiava pels contorns ferits.
Jo era núvol, tu eres color blanc
abans ser engolit per la tempesta.
Distrets, el vent bufava de ponent.
dels exhorts gira fones d'aquest goig
que voleiava pels contorns ferits.
Jo era núvol, tu eres color blanc
abans ser engolit per la tempesta.
Distrets, el vent bufava de ponent.
dimecres, 14 de març del 2012
Qui sap
Dormir, menjar, qui sap
com morirà aquest jorn
petit i persistent.
Escriure al bloc, fumar,
fugir de busques molles,
de quines, sóc el jou.
Llegir deserts, qui sap
com néixer d'un nou dia
sense son ni accent.
com morirà aquest jorn
petit i persistent.
Escriure al bloc, fumar,
fugir de busques molles,
de quines, sóc el jou.
Llegir deserts, qui sap
com néixer d'un nou dia
sense son ni accent.
Perfums
De les petites coses,
el foc humil assaja
en aquest món advers.
Alts records, bat a bat,
emplenen fonts i cants,
també marcides flors
al nostres Camps de Mart.
I semblen insondables
els signes de la llum,
però, un riu de vent
avui m'ha dit de tu.
el foc humil assaja
en aquest món advers.
Alts records, bat a bat,
emplenen fonts i cants,
també marcides flors
al nostres Camps de Mart.
I semblen insondables
els signes de la llum,
però, un riu de vent
avui m'ha dit de tu.
El nostre temps
Encara esclata fèrtil la memòria
de la sang, i és talment un viu reflex
d'apèndix mutilat el davallar
estrany pel laberint d'aquestes hores
transparents en que tot bat no troba
pau ni mesura, i res del que encar tinc
contenta el sentiment d'allò que abans
omplia tot en tu mateix, germà.
La casa buida fibla pels racons
com intima ferida d'un destí,
que, violent i rar desperta nits
i el seu misteri sense fons ni mida.
I ja tant sols escolto i comprenc
la llum del teu estim silent, ofert,
com fruit caigut abans de temps d'altives
branques, com tantes ones de la mar
que mai no arribaran a colpejar
ninguna platja de les nostres ribes.
de la sang, i és talment un viu reflex
d'apèndix mutilat el davallar
estrany pel laberint d'aquestes hores
transparents en que tot bat no troba
pau ni mesura, i res del que encar tinc
contenta el sentiment d'allò que abans
omplia tot en tu mateix, germà.
La casa buida fibla pels racons
com intima ferida d'un destí,
que, violent i rar desperta nits
i el seu misteri sense fons ni mida.
I ja tant sols escolto i comprenc
la llum del teu estim silent, ofert,
com fruit caigut abans de temps d'altives
branques, com tantes ones de la mar
que mai no arribaran a colpejar
ninguna platja de les nostres ribes.
dimarts, 13 de març del 2012
Quietud
Tot sent hivern encara, el sol promet
la fi dels dies freds, i vols d'ocells
omplen la pau del vent que em tempta als ulls.
Com un vell marbre al teu jardí, t'ofreno
el gest de les estàtues, curulles
de matèria viva del record.
la fi dels dies freds, i vols d'ocells
omplen la pau del vent que em tempta als ulls.
Com un vell marbre al teu jardí, t'ofreno
el gest de les estàtues, curulles
de matèria viva del record.
diumenge, 4 de març del 2012
Diumenge
Em sembla freda la bellesa encara,
i vana la contesa retorçada
si tothora és un batre sense arrel.
A quines pedres haig abandonar-me,
encara més, sabent sense carena
el roc que haurà d'abatre'm, finalment.
i vana la contesa retorçada
si tothora és un batre sense arrel.
A quines pedres haig abandonar-me,
encara més, sabent sense carena
el roc que haurà d'abatre'm, finalment.
dilluns, 27 de febrer del 2012
Vers trencat
Fulgor dormit als fòssils dels capvespres
i el brot d'un somni avar caigut a l'herba
són ombres del conhort que ja no em resta
i inunden el meu cor, somort, d'arestes.
Hi veig marcir-se en mi riqueses plenes
i els ulls mudar-se a fosca i a tempesta
cercant un nou espai, estrany, que altera
el pes antic, present, talment sagetes.
I dels menuts oberts tots els bocins
liben la fam de ser-hi, avui, amb tu,
quedant-me a cada tall, encar, més nu.
Es mostra entossudit i amarg, pels cims,
el que de mi s'ha mort amb tu, i la llum
migra a capvespre, i els llamps esclaten bruns.
i el brot d'un somni avar caigut a l'herba
són ombres del conhort que ja no em resta
i inunden el meu cor, somort, d'arestes.
Hi veig marcir-se en mi riqueses plenes
i els ulls mudar-se a fosca i a tempesta
cercant un nou espai, estrany, que altera
el pes antic, present, talment sagetes.
I dels menuts oberts tots els bocins
liben la fam de ser-hi, avui, amb tu,
quedant-me a cada tall, encar, més nu.
Es mostra entossudit i amarg, pels cims,
el que de mi s'ha mort amb tu, i la llum
migra a capvespre, i els llamps esclaten bruns.
dimecres, 8 de febrer del 2012
Gràcies
Només un mot caldrà per mantenir
despert, ben dins, l'apèndix que ha inspirat
molts dels meus codis, núvols i horitzons.
Ara, tot nu, començo a les palpentes
on tot es mou distint dins les fronteres,
i on vaig posant-hi estels als vostres noms.
despert, ben dins, l'apèndix que ha inspirat
molts dels meus codis, núvols i horitzons.
Ara, tot nu, començo a les palpentes
on tot es mou distint dins les fronteres,
i on vaig posant-hi estels als vostres noms.
dimecres, 25 de gener del 2012
Enyor
Desmesurat matí per tota estança,
sembla sobrer, si bé convé, tot mínim
assaig equinoccial perquè els colors
tornin a ser possibles sobre el mar.
Refer els horitzons sense oblidar
la teva llum pels jorns de vent i pluja
que han de venir, damunt l'espai de veus
desdibuixant la llar que ara s'esfondra.
I adés el foc als ulls vers la contesa!
com sempre, dolçament, em demostrares
sense remoure, dins, tot el neguit
obscur que t'ofegava lentament.
sembla sobrer, si bé convé, tot mínim
assaig equinoccial perquè els colors
tornin a ser possibles sobre el mar.
Refer els horitzons sense oblidar
la teva llum pels jorns de vent i pluja
que han de venir, damunt l'espai de veus
desdibuixant la llar que ara s'esfondra.
I adés el foc als ulls vers la contesa!
com sempre, dolçament, em demostrares
sense remoure, dins, tot el neguit
obscur que t'ofegava lentament.
dilluns, 23 de gener del 2012
Estimadíssim germà
Els anys de comparatge, tornen nets,
a voltes rapidíssims, com un flaix.
Fins al darrer detall els vull copsar
perquè no res deturi les respostes.
Els més secrets te'ls xiuxiuejo lents
com si, agafats del braç, t'acompanyés
per cada posta i cada mar nostrat,
així, senzills, perquè no esclatin les
angoixes dels projectes esquinçats.
I si tornès a escriure, abans el temps
porti l'accent obscur, dibuixaria l'eix
i el moviment suau d'onades lentes,
fins penetrar-me el teu respir al cor.
18 de gener de 2012
Jesús Mohedo Fabregat
Per sempre més...
a voltes rapidíssims, com un flaix.
Fins al darrer detall els vull copsar
perquè no res deturi les respostes.
Els més secrets te'ls xiuxiuejo lents
com si, agafats del braç, t'acompanyés
per cada posta i cada mar nostrat,
així, senzills, perquè no esclatin les
angoixes dels projectes esquinçats.
I si tornès a escriure, abans el temps
porti l'accent obscur, dibuixaria l'eix
i el moviment suau d'onades lentes,
fins penetrar-me el teu respir al cor.
18 de gener de 2012
Jesús Mohedo Fabregat
Per sempre més...
divendres, 13 de gener del 2012
De viu en viu
Potser, el respirar l'alè concret
que estira els braços des de dins la terra
cercant escups de pluja sense mètrica
és més sincer que qualsevol lament
que cap clofolla buida pugui entendre.
S'entén que el so d'aquesta obaga verda
creix i dibuixa un ball astorador,
ben lluny de tot maldat raonament
la limfa endreça l'àpat dels contorns.
dijous, 12 de gener del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)