dimarts, 16 d’octubre de 2012

Baixant la tija sura el crit estèril
i burxa la paraula com la llum,
vessant els solcs que deixen les espines,
tant si, ben lluny d'on ets, fossis en mi
trencant el rumb d'un ample nord absurd,
intacte de blanquíssimes genives.
El cel davalla i va filtrant assaigs
minvants sota les branques dels fanals,
també en diuen tardor, a petits glops.