divendres, 18 de setembre de 2009

Maltempsada















Cada gota insistint a la teulada
parla d'aquesta nit buida d'estels.

cada retruny a cel obert m'espanta
si el llamp va reflectint el teu miratge.

Mirant embadalit cap a la fosca,
vaig intuint un rostre inconegut.

              18/09/09

3 comentaris:

emili_trapero ha dit...

El sentiment romàntic recuperat o la fusió amb la natura. "El paisatge és un estat de l'ànima", que deien aquells poetes decimonònics.

Fermi M F ha dit...

Des de la llum a la foscor, tots els cicles de la natura ens revelen diferents estats de la psique.
Anit plovia, i l'aigua, purificadora o no, adoptava un caire de bateig.

Blaumar ha dit...

Sense menysprear els poetes decimonònics, no crec pas que el paisatge sigui un estat de l' anima. Més bé crec que un determinat paisatge et pot fer evocar diferents sentiments. Com un bosc et pot fer recordar moments i/o sentiments de la infància o una tempesta et pot fer remoure els núvols que entelen els sentiments passats o presents.