Vas descriure'm un port blanc a les ribes
de l'Egeu, ple de mites i miratges,
semblava que entre l'istme de Corint
i Súnion, encara hi era en peu
la teva llar.
Però, només trobàrem sol xuclant
la roca, marbres nobles escampats,
i cap record del nostre atzur maldat.
Quedà la llum del vespre, colpint
el nostre abraç.
2 comentaris:
Bo, viu, alimentici poema Fermi.
Gràcies només.
Afegiré, si no et sap greu, una nota salinosa:
"Lligat de feminitats, Aegina, al golf Sarònic, llepa també les onades i en sap, viva, d'abarçades com rocs intemporals.
En deia Kavafis, a Jònica:
Ω γη της Ιωνίας, σένα αγαπούν ακόμη,
σένα η ψυχές των ενθυμούνται ακόμη.
(Oh terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,
guarden els teus records llurs ànimes encara.)
És, a la fi, la mar nostra, culta besadura i bressol del tot.
Salut !
La mar nostra, mar de puresa perquè és noble i antiga, immensament il·luminada.
Gràcies Enric, per la nota salinosa.
Publica un comentari a l'entrada