L'armari encara fa la seva olor,
no hi ha cap plàstic negre repel·lint
la pols per no sentir-li la brutor.
Sento el dringar de la cullera encara,
però, la seva tassa ja fa temps
es va trencar. El cafè amortalla.
Les absències deixen, a voltes, penyores de complanta, però, cal expel.lir, perquè la distància, també, esdevingui far. Tens raó, aquesta era la intenció. Gràcies, Helena.
T'estàs superant, Fermi! Hi trobo un cert aire a Joan Margarit, per la intimitat que es transcendeix a si mateixa. Que bonic, per senzill i per expressiu, aquest "Sento el dringar de la cullera encara".
4 comentaris:
Aquest final és molt dur, tot el poema ho és, però l'utilització de la tassa de cafè és molt ben trobada.
Les absències deixen, a voltes, penyores de complanta, però, cal expel.lir, perquè la distància, també, esdevingui far.
Tens raó, aquesta era la intenció.
Gràcies, Helena.
T'estàs superant, Fermi! Hi trobo un cert aire a Joan Margarit, per la intimitat que es transcendeix a si mateixa. Que bonic, per senzill i per expressiu, aquest "Sento el dringar de la cullera encara".
M'agrada el teu transcendir en forma i contingut d'aquests versos capcots.
Melassa i metzina, interessant.
Una abraçada, Emili.
Publica un comentari a l'entrada