dilluns, 2 d’abril del 2012

Partícules

L'armari encara fa la seva olor,
no hi ha cap plàstic negre repel·lint
la pols per no sentir-li la brutor.
Sento el dringar de la cullera encara,
però, la seva tassa ja fa temps
es va trencar. El cafè amortalla.

4 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Aquest final és molt dur, tot el poema ho és, però l'utilització de la tassa de cafè és molt ben trobada.

Fermi Mohedo ha dit...

Les absències deixen, a voltes, penyores de complanta, però, cal expel.lir, perquè la distància, també, esdevingui far.
Tens raó, aquesta era la intenció.
Gràcies, Helena.

Emili Trapero ha dit...

T'estàs superant, Fermi! Hi trobo un cert aire a Joan Margarit, per la intimitat que es transcendeix a si mateixa. Que bonic, per senzill i per expressiu, aquest "Sento el dringar de la cullera encara".

Fermi Mohedo ha dit...

M'agrada el teu transcendir en forma i contingut d'aquests versos capcots.
Melassa i metzina, interessant.
Una abraçada, Emili.